Saps quan t’estàs llegint un llibre i t’agrada tant que et fa ràbia quan l’has acabat? Saps quan escoltes aquella cançó que et fa volar i en els últims acords penses que no pot ser, que encara han de quedar minuts d’aquella meravella? Doncs això et passarà si vas a veure Ovelles de Yago Alonso i Carmen Marfà.
En Víctor, l’Alba i l’Arnau són tres germans que es troben a casa del primer per parlar de l’herència que els hi ha deixat un tiet. Es tracta, però, d’una llegat peculiar: un ramat d’ovelles. Però no unes quantes, sinó centenars. I han de decidir què fan amb elles: cuidar-les, vendre-les o sacrificar-les. En principi, sembla una conversa purament de tràmit, però el retrobar-se els tres, després de molt de temps, la tertúlia dels germans deixa en evidència que les seves vides no són el que es pensen i que, en realitat, s’han perdut moltes coses els uns dels altres.
El text de l’obra es desenvolupa amb la màxima naturalitat possible, realment l’espectador creu que està observant, a través del forat del pany, la vida dels tres personatges. Cada paraula està treballada per no fer-se estranya a l’intrús que s’ha ficat al menjador de casa d’en Víctor (és a dir, nosaltres).
I si el text és sublim, ja no sé què es pot dir dels actors, perquè Biel Duran, Sara Espígul i Albert Triola no interpreten els seus personatges, els viuen, i ho fan des del primer minut. L’espectador riu amb ells, es preocupa, pateix i, fins i tot, s’animaria a participar en la discussió de les ovelles – si tingués algun paper en aquest assumpte-.
Després de tota aquesta aventura, arriben les últimes paraules i es tanquen totes les llums. I et quedes orfe, perquè havies entrat en aquesta família de tres i vols saber què passarà després, per on aniran les seves vides. Vols més. Necessites més. I no et pots creure que hagi passat tant ràpid. Potser vol dir, que cal repetir?