A l’obra P.A.U. jo mateixa li vaig anar canviant el títol per “Por als ulls” fins al punt que quan vaig arribar al teatre vaig pensar que s’havien equivocat. Podrien haver posat aquest títol perquè és la por el que m’han transmès aquests tres personatges travessant el Mediterrani buscant la terra promesa.
Amb una posada en escena mot senzilla, Carolina Llacher ens presenta tres vides diferents que tenen en comú la recerca d’un món millor. Una mica de sorra, unes bosses, roba, tres cadires i una bona il·luminació (Anna Espunya) dirigida al que parla són suficients per posar la mirada a la història que presenten.
Són tres relats en primera persona i aquest és el punt fort de l’obra. Tot el que expliquen és a través de les seves experiències i sentiments reals i viscuts. Són tres casos afortunats i aquest també és el missatge. La lluita, l’esforç, la constància i també l’ajuda d’organitzacions, entitats i persones col·laboradores que té la nostra societat han permès que tots tres: Dabo Malang, Malamine Soly i Yacien Diop puguin explicar-ho al damunt d’un escenari. Molts no hi arribaran mai.
Josep Maria Barrufet i les seves guitarres donen encara més realitat a les seves vides. És una música trista, plena de nostàlgia però forta i esperançada a la vegada. Molt emotiu també és el petit tema que canten tots tres i que hem suposat que és una melodia infantil o popular del Senegal.
L’obra pot tenir varies mirades. La més evident és la de posar cara a unes persones que han estat exposades a morir buscant un futur millor per ells i la seva família. L’altre és la fredor amb què ens ho mirem des d’Europa amb les seves fronteres artificialment creades, una Europa en la que hi somnien des que són petits.
Altres lectures i sentiments que inspira són la vergonya, la culpa, la ràbia. A mi el que més m’ha impressionat és la revelació d’en Dabo al ser preguntat al col·loqui: “No tornaria a fer el mateix viatge”. I sense expressar-ho amb paraules ens ha recordat la dita anglesa: “The grass is always greener in the other side”. I un cop a l’altre costat es converteixen en subjectes exclosos per unes lleis migratòries que deixen sense drets als que han vingut de fora.
El migrant se sent estranger on arriba i també quan torna. No té un lloc on integrar-se i així ha passat al llarg de la història de la humanitat. Ell, que ha estat afortunat, no se sent d’enlloc.
Facis qualsevol de les lectures, val la pena viure amb ells aquesta història.