Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera. La frase amb la que Tolstoi comença Anna Karenina teoritza molt bé el que ens demostra Mercè Vila Godoy amb la posada en escena de Muda. Tres espais, tres personatges i una mateixa soledat encarada de formes diferent: Bevent, parlant o callant.
Les paraules escrites per Pablo Messiez tenen la virtut de representar les recognoscibles contradiccions humanes des de la bellesa d’allò aparentment intranscendent. En les seves obres no importa el que es diu, sinó el que es transmet entre línies. En aquesta ocasió, Muda ens explica la historia d’una jove que arriba a un nou pis i es relaciona sense parlar amb el porter de l’edifici i una veïna. L’actriu Gloria Sirvent, que interpreta a l’Anna, té la difícil tasca de mantenir la presencia del seu personatge sense l’ús del diàleg. Utilitza per a fer-ho l’expressivitat i la fiscalitat, ensenyant amb la mirada i la posició el que no diu amb paraules. Al seu costat, una Maria Lanau en estat de gràcia ofereix el contrapunt amb la Florència, el prototip de dona extravertida, independent, coqueta i optimista que amaga la tristesa i conquista a l’espectador sota una cascada constant de paraules. Completa el triangle Jordi Rico, el trist porter de l’edifici que transita des de la desesperació més absoluta cap a l’esperança, acabant amb una preciosa declaració final.
Vila agafa el relleu del muntatge original de l’obra, dirigida pel propi Messiez i estrenada el 2010 a Madrid. La directora opta per fer l’obra més coral, mostrant-nos la intimitat no només de la protagonista sinó de tots els personatges. Els veiem en la seva soledat, en una utilització brillant de l’espai que evoluciona amb la trama de la forma més senzilla. El que comença de forma realista agafa sorprenents tocs màgics en la posada en escena, amb una poètica i una simbologia creades amb el moviment i la música. Precisament aquesta última, creada per Dani Nel·lo, emfatitza l’empatia, el dinamisme i l’humor de la proposta.
Tendra, divertida i molt humana. Aquesta Muda ens parla de la vida apel·lant al sentiment. Ens reflectim en aquests personatges i en els seus processos emocionals, i potser amb això sortim del teatre sentint-nos menys sols i més commoguts. Aquesta deu ser la màgia del teatre.
Llegiex la crítica completa aqui: https://www.masteatro.com/muda-critica/