Aquest és un d’aquells muntatges que surt de les entranyes, que et cau al damunt com una pedregada per la seva visceralitat i la seva cruesa. L’exercici de portar nou adolescents xilenes damunt d’un escenari per explicar la vulneració de drets que pateixen al seu país és realment meritori. Tot va començar fa uns anys, quan Marco Layera i Carolina de la Maza van voler donar veu a les noies de Xile i van recollir fins a 100 testimonis que després han servit per donar forma a l’espectacle. A Paisajes para no colorear es parla de noies marginades per la seva opció sexual, d’abusos masclistes i violacions, de nenes que són obligades a ser mares, de violència domèstica, de maltractaments en centres de menors, i també de la involució que està patint el país a mans de Sebastián Piñera.
Per mostrar tot això, l’espectacle utilitza el vídeo, la música, les coreografies, l’humor i totes les eines necessàries per aconseguir un espectacle potent, però també entretingut i teatralment interessant. Des de la primera escena, amb els plors del nadó que interromp el número musical, fins a la paròdia de les senyores de la dreta, guarnides amb abrics de pell i armades de vells costums i coaccionadores intencions… I encara hi ha un epíleg final, amb la declaració d’intencions de totes les actrius de cara al públic. Potser és un moment excessivament carregat de pes i afectació, després del que ja portem de funció, però no seré jo qui posi pegues a un espectacle que intenta ser un crit de ràbia, un desfogament artístic i alliberador. Això, tot s’ha de dir, ho aconsegueix plenament.