Per molt que es parli tant dels millennials, que és ara la joventut dominant (jo, per exemple, ho sóc), ja fa temps que s’està començant a notar que la generació posterior (la que anomenen zeta, de moment) és la que apunta a canviar amb més força tots els valors caducs que ja fa massa que arrosseguem en aquesta societat. El repartiment complet de Paisajes para no colorear és un bon exemple d’aquesta valentia, energia revolucionaria i ganes de trencar amb els mecanismes opressors que tant de temps es porta exercint sobre les dones, les minories i els desafavorits. De principi a fi, aquesta proposta suposa un crit de rebel·lia alliberador, catàrtic i necessari des de la veu en primera persona de nou noies adolescents xilenes que són tot un exemple lluita i brutal honestedat escènica. L’obra travessa tot un seguit de denúncies socials i polítiques d’una enorme gravetat però que, al mateix temps, són insuportablement habituals en el nostre present. D’aquesta manera, posen sobre la taula aquells temes als quals ningú vol mirar i ho fan, a més, de forma original, fresca, contundent, àgil i, quan cal, emocionalment colpidora. Potser, com a sector, hauríem de deixar-nos de preguntar per què els adolescents no van al teatre i començar a fixar-nos en allò que els adolescents necessiten dir-nos a nosaltres.
Enllaç copiat!