Aquesta nova representació de Panorama des del pont és, com a mínim, desconcertant. Comença amb un cert to naturalista, per barrejar-hi de seguida un humor que no està pas tant present en la versió original d’Arthur Miller. I al final, realment dramàtic, es converteix al Romea en una mena de tragèdia grega que potser no calia. Les interpretacions també transiten amb dificultat, adaptant-se al difícil to que els hi imposa el muntatge. Fins i tot Eduard Fernández cau en el parany i ofereix una actuació que en el tram final es ressent amb gestos impostats i tics de manual. Realment és un paper difícil, dels més complexos del repertori, i no cal dir que la professionalitat de l’actor també ens dóna moments brillants, però potser esperàvem més… perquè sabem que era possible.
La visió de Lavaudant és minimalista i recorre sovint a les projeccions i a canvis d’escena molt simples. Tot plegat ajuda a l’acció d’una peça que, com moltes de Miller, està dividida en moltes escenes i té un aire quasi cinematogràfic. Penso, però, que no ha encertat del tot amb el to i que ha pres algunes decisions arriscades, com ara a l’escena final. En definitiva, un espectacle amb virtuts que comença bé però que va desaprofitant escenes claus i deriva cap a alguna cosa que ja està una mica lluny d’aquest clàssic del dramaturg nord-americà.