Torna a la nostra cartellera un clàssic de la dramatúrgia nordamericana i ho fa de la mà d’un dels rostres habituals del cinema espanyol actual, l’Eduard Fernández. En aquest sentit, el reclam és més que suficient per atreure a molts espectadors al teatre i el resultat resulta satisfactori en termes generals. Així, el magnífic text d’Arthur Miller sobre l’immigració il·legal als anys 50 es fusiona amb una història sobre l’obsessió i la venjança que produeix l’amor insà. Un text que té la capacitat de traslladar-nos a aquella època, creant una atmosfera realista a través d’uns personatges ben definits i d’una història ben armada.
La posada en escena de Lavaudant aconsegueix transmetre la força i els sentiments evocats pel text, tot i que amb certes irregularitats. Així, trobem una part inicial afeblida i amb poc ritme intern, que no aconsegueix atrapar a l’espectador fins a que esclata el conflicte. De la mateixa forma, em va semblar força amateur la posada en escena del clímax final, tot i que no entraré en més detalls per no desvetllar res. En aquest sentit, les escenes funcionen quan el text desprèn força, deixant que els actors es llueixin i atrapant a l’espectador, però no acabant de trobar el seu to en la resta d’escenes, com també succeeix amb algun dels actors. Afortunadament, es tracta d’un text molt potent i, per tant, són més les escenes ben resoltes que les que no, en especial les que es troben en la part central de l’obra. De la mateixa manera, l’escenografia no sempre funciona, en especial en el tram inicial, tot i que s’agraeix el risc i l’atreviment d’aquesta, centrant el protagonisme en el text i en les actuacions. Així doncs, tot i tenir una posada en escena una mica irregular, es tracta d’un text del que val la pena gaudir, podent fer-lo en una producció amb un resultat general satisfactori que permet gaudir de l’essència del mateix, malgrat prendre algunes decisions força discutibles en la seva execució.