D’entrada, l’aroma clàssic de l’estètica d’aquesta posada en escena de Panorama des del pont promet molt més del que, finalment, el seu director és capaç de dur a terme. Al començament, Eduard Fernández fa una composició de personatge força sòlida aportant el seu talent, naturalitat i energia interpretativa a una proposta minimalista, elegant i encertada. Els canvis d’escena són dinàmics i la resta del repartiment posa el seu granet de sorra a una narració que avança amb determinació. Estranyament, però, el muntatge deriva en un registre de comèdia que, amb intenció o no, banalitza la tensió, la incomoditat i el drama de tot allò que està passant. A partir d’aquest moment, tot i mantenir, de forma intermitent, moments molt ressenyables, l’espectacle perd el to i, quan es tracta de posar-se seriós una altra vegada, li resulta molt difícil tornar a ser versemblant. Així, s’acaba caient en impostures tràgiques una mica exagerades que desmereixen l’obra. En realitat, tot plegat té prou qualitats positives i els elements necessaris per ser una gran adaptació d’aquest difícil clàssic d’Arthur Miller. Malgrat això, els seus problemes de to acaben per espatllar la festa i deixen un gust d’insatisfacció que no li fa justícia al conjunt.
Enllaç copiat!