L’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció musical de Ruben Gimeno, es rodeja de grans noms de l’escena catalana, com Joan Pera, Roger Pera, Sergi Belbel o Miquel Gorriz per tirar endavant un interessant combinat de concert simfònic i espectacle teatral. Papà Mozart relata a través de cartes i escenes figurades, la tempestuosa relació que unia el geni de Salzburg amb el seu pare Leopold Mozart, el visionari professor de violí que va copsar el talent del seu fill i va exercir de representant del nen fins alçar-lo a l’Olimp de la música clàssica a través de viatges lluny de la seva terra natal… i de la seva mare.
El muntatge és molt assequible per a tothom, estiguis o no avesat a la música clàssica. La didàctica dramaturgia de Sergi Belbel fila passatges biogràfics i epístoles reals amb els grans hits del compositor, una banda sonora interpretada magistralment per l’OSV que descobreix des de sonates a temes que formen part de l’imaginari de tothom: jo vaig al·lucinar en descobrir que el Cada dia al dematí és de Mozart! Miquel Gorriz ha trobat un bon equilibri entre els moments escènics i els musicals, i crea passatges bellíssims a escena, especialment quan apareixen la soprano Júlia Farrés-Llongueras i el baríton Carles Pachón.
Roger Pera està esplèndid interpretant al rebel rockstar i Joan Pera demostra un cop més la seva gran talla actoral. Reconec que sóc fan del Joanperisme, el cabareteig còmic tan propi de l’actor de Mataró, on carda morcillas a tort i a dret perquè el públic rigui. Ningú com ell passeja pel pati de butaques interpel·lant el públic. Sovint, però, aquest divertimento eclipsa la realitat dramàtica dels personatges deixant clar que en Pera està per sobre de tot. A Papà Mozart –com a L’Avar (Teatre Goya, 2015)- aparca aquest cabareteig per posar-se únicament al servei de la història, nu d’artificis, amb el magnetisme de qui s’ha passat tota la vida dalt dels escenaris.
Bravo per tots ells, i per un format teatral que et fa descobrir, aprendre i estimar la música clàssica.
