Soc una enamorada del personatge de Mozart i la seva obra em fascina. Sempre m’espanta tot allò que es fa sobre Mozart que no sigui la interpretació de la seva música o la representació de les seves òperes. Em produeix certa recança pensar que el poden desvirtuar, mal interpretar, deformar o ridiculitzar. No és així en aquest cas. Sergi Belbel ha sabut remenar entre la correspondència de Wolfgang per trobar tot allò que es refereix a la relació amb el seu pare i també al seu temperament malgrat que hi descobrim certs tics de la pel·lícula dirigida per Miloš Forman i basada en el guió de Peter Shaffer en la que segurament s’exagera el comportament díscol i frívol d’Amadeus. Tot i així crec que a Mozart no li hauria importat veure’s vestit de cantant de rock.
Ell és inenarrable i mai sabrem tota la veritat de la seva vida i molt menys dels seus sentiments, sofriments i necessitats. Si bé Amadeus és un personatge fascinant no ho és gens menys el seu pare Leopold, professor de violí, autor d’un tractat sobre la interpretació de violí i compositor.
“Tot just després de Déu, el meu fill. El miracle de Déu, el meu fill”. Així comença Joan Pera (Leopold) descrivint el seu fill, Mozart. A partir d’aquí, se succeeixen les escenes teatrals intercalades en un perfecte equilibri amb les interpretacions orquestrals i les aparicions de les veus de les quals en destaco “Exsultate, Jubilate” delicadament cantat per Júlia Farrés-Llongueras i el “Se vuol ballare, signor Contino” pel baríton Carles Pachón desde darrera l’escenari.
Llàstima que el so m’impedís entendre algunes paraules i la situació de la meva cadira em dificultés de veure la mitat de l’escenari.
Un escenari magnífic, una Simfònica del Vallès dirigida per Ruben Gimeno que va modular els temes de Mozart a la perfecció, una soprano (Júlia Farrés-Llongueras) i un baríton (Carles Pachón) a l’alçada del gran mestre, uns actors (Joan i Roger Pera) superbs i.. per damunt de tot: Wolfgang Amadeus Mozart.
