Com a la novel·la de Joan Sales, Incerta Glòria, en la que hi ha una part on es narren en forma epistolar les vivències d’un jove tinent del bàndol dels vençuts, en Papers de la Guerra és un soldat que dona el seu testimoni mitjançant unes cartes escrites a la seva mare.
Uns papers amagats a dalt de tot d’un armari són trobats per un net a casa de l’avi Josep Castells en el moment de fer reformes. A la postguerra s’amagava tot el que et pogués comprometre. En aquest cas, era la seva participació com a soldat en el bàndol republicà. És un diari entre març 1937 i el final de la guerra. Pau Vinyals és l’actor, dramaturg i codirector. Ell representa el net que en forma llegida combinada amb monòleg i gestualitat va passant de manera repetitiva els fulls del calendari. Magnífic treball el de Pau Vinyals.
En la sobrietat de l’escenari i amb un silenci opriment, acompanya a l’actor un membre de la família Castells, el fill del Josep Castells que va escriure el diari. Silenciós durant tota l’obra, va dibuixant al terra les muntanyes de Teruel i el paisatge pel que van anar passant els soldats en la seva retirada.
La innocència i la senzillesa de les cartes demostren el que era molt freqüent: soldats sense ideologia que anaven a la guerra sense la il·lusió de defensar els ideals de la república, nois que es van trobar allà sense cap compromís polític i que només volien que s’acabés la guerra, guanyés qui guanyés. Això és el sense sentit de la guerra i el que ens aporta aquesta obra. Són vivències que estan en el nostre imaginari col·lectiu, tenim una necessitat d’explicar una guerra que no ha estat redimida, ni admesa. La memòria històrica ha quedat ofegada pel Volveran banderas victoriosas que tantes vegades vam sentir i haver de cantar. Amb l’himne d’Espanya i el volum cada vegada més alt, la incomoditat entre el públic és manifesta, ens ha retornat a una dictadura que va aniquilar fins i tot els records. A partir d’aquí ja coneixem la història