Aquesta obra és com un cop a l’estómac, crua i forta. I així ha de ser, perquè el que explica, allò que ens narra la seva protagonista, no són flors i violes, és una realitat cruenta i més estesa del que es podria pensar.
L’Andrea (Clàudia Melo) se’ns presenta a l’escenari com una nena que va creixent amb el temps i durant la seva evolució personal va intentant trobar el seu lloc. Durant el seu viatge se sentirà sola i que no és suficient bona per ser estimada, així anirà a parar a un cercle de males accions i males companyies, que la portaran a desfer-se de la seva essència per encaixar en les expectatives de tot allò que l’envolta. Un camí dolorós i tortuós després del qual, sembla ser, albira una mica de llum que li aportarà una nova visió, un nou propòsit.
Clàudia Melo ens esquinça l’ànima des de la seva primera aparició. Una nena molt simpàtica i feliç que es va enfosquint amb el pas dels minuts. La intèrpret ho entrega tot al públic, quedant extenuada, però amb la certesa que ha transmès tot el que l’Andrea havia d’expulsar del seu cos i ment. Increïble el seu treball i també el de Daniel Rived que, tot i anecdòtic, es converteix en una peça necessària per a tota la història.
La posada en escena és un gran encert, aprofitant un quadrat de llums, a mode de zona segura on l’Andrea se sent lliure de ser com és i d’on surt per pretendre ser allò que s’espera. El muntatge audiovisual que ajuda a l’espectadora a encaixar la narrativa en la cronologia i els hàbits socials està elaborat amb molt bon ull, deixant al públic agafar aire amb alguns somriures per preparar-se per al següent assalt.
Despullar-se d’una mateixa per la necessitat de trobar un lloc, de ser estimada i només trobar dolor i solitud. Arrancar-te la vida a bocins per ser considerada. Aconseguir trobar la valentia per seguir respirant. Tot això se’ns mostra en aquesta producció, i no és gens fàcil.