No fet per a la vida contemplativa, els resos i el cant gregorià; un àngel que vol fer coses, col·laborar, ser útil, no massa convencional com a àngel, doncs ensopega amb una caixa, pica amb la canyella de la cama i deixa anar “hòstia!” tan fort que Déu li envia llamps i trons, però de seguida demana perdó; és bona gent.
Pepa Plana parla poc, però domina molt bé l’expressió corporal i especialment la facial. Un pallasso diu molt amb la cara i ella sap transmetre una tendresa que a l’espectacle li va com anell al dit, és més, li és necessari. A mi m’ha fet pensar en la Giuletta Masina de L’Strada de Fellini, aquella mirada transparent, potser de persona un pèl curta, però bona persona i amb el punt exacte de candidesa que et desarma.
No us ho perdeu.
Crítica completa » http://bit.ly/2g5LxiB