El 1667 el poeta anglès John Milton va escriure el que seria el seu poema més memorable, Paradís perdut. Més de 10.000 versos blancs, o sense rima, en el que es parlava d’Adam i Eva, però sobretot de Déu i el Diable. Una reflexió sobre la creació i els camins de Déu que va generar un fort debat i que va influenciar més endavant tant als il·lustrats alemanys com a molts escriptors i pensadors del romanticisme europeu. Ara Helena Tornero l’ha adaptat pel teatre, en un d’aquells exercicis impossibles que veiem de tant en tant en el teatre actual.
El començament es fa feixuc i evidencia la naturalesa del text original, que no està pensat per ser dramatitzat. De totes formes, Andrés Lima fa un gran esforç per acostar-nos les paraules de Milton –l’autèntic tresor de l’espectacle- i també per oferir un muntatge vistós i grandiloqüent que conté escenes brillants i originals (l’aparició d’Adam i Eva, sense anar més lluny). A més, compta amb l’entrega absoluta de Cristina Plazas i amb el mestratge d’un Pere Arquillué que ens presenta un Déu sorneguer i mofeta que sembla sortit d’una obra de Miller o Williams. Un ésser atemporal que en mans de l’actor resulta un divertiment exemplar i un exercici d’allò més interessant.
L’escenografia està pensada per a un espai segurament més gran que el Romea, però funciona. També cal tenir en compte el bon treball d’il·luminació, l’original vestuari o els arranjaments vocals d’Elena Tarrats i Laura Font. És a dir, un bon embolcall per a un espectacle que potser neix amb el pes del text de Milton, que pot ajudar a alçar el vol en algunes ocasions però que també pot suposar una llosa molt i molt feixuga. I és que, ja posats, potser hagués estat més fàcil adaptar el Caïm de Lord Byron, un text teatral –aquest sí- que ningú s’atreveix a abordar i que tracta un tema similar… sobretot per l’enfrontament entre Llucifer i l’Àngel del Senyor.