Paraíso perdido d’Helena Tornero, a partir del poema de John Milton, és un homenatge a la bellesa de les paraules de Milton des de la mirada contemporània que és, també, un tribut a l’ofici de comediant, tants cops demonitzat per la seva capacitat de transgressió.
Tal com indica el programa, Paraiso perdido s’ha realitzat a partir del poema de John Milton. Ens parla de la caigudad de Satanàs i de l’home. És una adaptació realitzada per Helena Tornero per al teatre, i una de les obres que de moment més m’han fet pensar i reflexionar a la sortida del teatre dels últims anys.
Vaig assistir a l’estrena o es palpava que la gent tenia ganes de veure-la, a veure si aquestes ganes segueixen en els propers dies.
L’obra es divideix en diferents parts. La caiguda de l’àngel, Les portes de l’infern, Déu observa, el Paradís, … Visualment, és una obra magnífica, que em va atrapar a l’inici de la funció amb la primera part i la caiguda de l’àngel. Vaig quedar enlluernat amb l’actuació de Cristina Plazas des del primer moment.
Tota la part i confrontació entre Satanàs i Déu em va semblar genial. Fins i tot quan surt Eva i Adam veient com van caient en la temptació, però aquesta part va ser especial en el monòleg final d’Eva davant al públic amb un to feminista quan mossega la poma. Com he comentat és molt potent la part visual, les imatges que veiem a l’escenari.
És una obra que ens fa reflexionar, en la creença de Déu i del diable/Satanàs, però també com permet les injustícies de la humanitat i per quin motiu ens deixa continuar fent. Al final Déu va crear l’home, o l’home va crear a Déu?
Segurament no és una obra per a tots els públics, però qui s’animi a anar-hi amb la ment oberta ho gaudirà de valent.
Pots veure la meva opinió al següent enllaç