Darrera de Pares normals es barregen conceptes o idees del món de l’espectacle que poden semblar antagòniques o potser contradictòries: la producció de Minoria Absoluta, la música d’Els Amics de les Arts, la direcció de Sergi Belbel… Si a això hi sumem una autoria a moltes mans, a més de les idees de la productora, ja ens adonem que el que s’ha volgut crear és un producte de despatx, que pugui satisfer a un públic molt ampli i on tothom es senti representat. El resultat evidencia, però, que a vegades les fórmules magistrals no funcionen en el teatre…
L’obra comença com una comèdia nostàlgica, amb una premissa que amaga alguns secrets i anticipa sorpreses. Segueix com una comèdia de situació amb tocs de fantasia (les aparicions dels pares, tots els moments de l’aeroport, l’arribada a Nova Zelanda, etc.) i acaba com una comèdia romàntica, amb final sensibler i efectista. Tot plegat sembla molt de laboratori: una mica d’aquí, una mica d’allà… i finalment unes quantes cançons que ens converteixin tota la historieta en un musical.
Respecte a la música, val a dir que conté melodies que enganxen i té algun que altre leit motiv que dona unitat. Però no deixen de ser cançonetes simples que no donen peu a grans moments per part dels actors. De fet, també hem de reconèixer aquí que molts d’ells no són experts en musicals (Enric Cambray o Albert Pérez) i que els que sí ho són (Annabel Totusaus o Júlia Bonjoch) tampoc tenen massa recorregut per brillar i mostrar la seva experiència.
En definitiva, un entreteniment que pot tenir una bona trajectòria a la cartellera però que no acabarà ressaltant com un dels millors musicals de la temporada.