D’alguna forma, des de la meva perspectiva, Els Amics de les Arts són a la música el que Marc Artigau és a la literatura o Minoria Absoluta als mitjans: eficàcia, lleugeresa, simplicitat. I, és clar, el combo, com a equip d’autoria, sota la direcció escènica de Sergi Belbel, funciona.
Eficàcia, perquè el missatge arriba a tothom, i assoleix l’objectiu d’agradar des d’abans de començar. El públic hi va tan predisposat que la barreja no pot fallar. Fins i tot es veuen cops de maluc amb la sintonia inicial, com aquell qui va a un concert.
Lleugeresa i simplicitat, perquè no aprofundeixen en res. Tot queda a la pell. La col·laboració garanteix sensibilitat, però millor no gratar gaire, que no hi ha més. La música, com sempre. Aquest potser no és l’espai, però, Els Amics de les Arts, de l’explicació d’un esternut en fan cançó. Totes les peces són seves, i de nova creació. Del guió, poca cosa a dir, estrany i agafat amb pinces, especialment a l’inici. Els personatges van i venen sense massa sentit. Els girs de guió es mostren forçats, la seva justificació és pobra, gairebé infantil. El text mostra l’habilitat que l’autor té amb les paraules, de jugar amb elles per fer que l’audiència admiri aquest talent, però sense cap més pretensió. Una literatura agradable, d’ampli abast, però sense més. Ho salven unes cançons ben interpretades, eficaces, com he dit, que enganxen. La música en directe és un autèntic plaer, hi aporta el ritme que li manca al text.
La interpretació és remarcable, per part de tots els membres de l’elenc. Hi destaca justament la veterania i el saber fer de l’Annabel Totusaus i l’Albert Pérez, excel·lents, certament lluny de l’actuació de la Júlia Bonjoch o, encara més, de la Lucía Torres, les dues parelles de l’Aran. L’Enric Cambray, adopta amb traça, mesura i rigor el paper del protagonista, un xicot que torna de Chicago per donar una gran notícia als seus pares, però que topa amb moltes sorpreses frustrants i desagradables. Aquestes li marquen un camí que mai no s’hagués imaginat i pel qual no estava preparat, fins que l’atzar (o el destí) endolceixen la seva tragicòmica història amb un final feliç. Feliç i, de tan ensucrat, fins i tot pastós…
Però, malgrat tot, repeteixo que la combinació és eficaç. Superat l’astorament inicial, alliberat de la necessitat de cercar cap pensament en profunditat, pots aconseguir deixar-te anar i gaudir. I sí, l’experiència, en la seva globalitat, és ben agradable.
Els pares de l’Aran no eren, efectivament, pares normals. Possiblement perquè no existeixen els pares normals. De fet, existeix realment la normalitat? El primer pas per valorar la diversitat és defugir el concepte de normalitat, oi? Serà difícil que aquest debat sorgeixi després de l’espectacle, sincerament. Però potser tampoc no cal demanar tant. Reconec que sortir content de Pares normals pot esdevenir… eficaçment, lleugerament i simplement normal.