Divertida, esbojarrada i fresca, així es podria definir aquesta obra. Es tracta d’un musical senzill, sense gaires pretensions, però que enganxa al públic amb els seus diàlegs i les seves ocurrències, dins d’un marc auster i molt resolutiu.
La Teresa, l’Olga i la Carmen, són tres dones, amigues des de la infància, que s’han acompanyat al llarg de la seva vida en tota les seves aventures. Sota un jurament infantil, totes tres tenen la obligació d’acudir quan una de les altres dues ho necessiti i invoqui la promesa feta quan eren unes nenes petites. Olga ja va tenir el seu moment, i ara és Teresa la que vol que les seves amigues l’acompanyin a París. Allà es trobarà amb el donant d’esperma que aconseguirà que, per fi, es converteixi en mare. Al principi els hi sembla una bogeria, però al final hi accedeixen.
La Teresa és mestra d’escola de nens petits, l’Olga porta una cadena d’hotels i la Carmen treballa en una perruqueria. Les seves professions mostren, en certa manera, quina és la seva personalitat. L’Olga és una obsessa per la feina, quadriculada, que pensa fins l’últim detall de la seva existència. La Carmen és més passional, viu més el moment i es deixa portar per les seves emocions. La Teresa, per la seva banda, és calmada però té com a objectiu a la vida ser mare i no pararà davant la possibilitat d’aconseguir-ho. Personalitats que xoquen entre sí, però que també les fan estar unides amb el pas del temps.
Al llarg de l’obra anem veient quina és la realitat de cada personatge. Cadascuna està descrita a través dels seus pensament i emocions, que es transformen en cançó. Tots els personatges són carismàtics, però la Carmen, interpretada per María Viñas, s’emporta tota l’atenció dels espectadors. Alegre, espavilada i sense pèls a la llengua diu les veritats a la cara i Viñas aconsegueix mimetitzar-se amb el seu personatge, fins al punt creiem que la Carmen existeix de debò. L’Olga, interpretada per Mar Maestu, se’ns va guanyant amb el pas de la trama. L’acabem comprenent i estimant. Potser el paper que queda més amagat és el de la Teresa, tot i ser l’excusa pel viatge. Segurament, el fet de ser un personatge menys extremat i més “normal” fa que passi més desapercebut. Això no treu que Elia Corral, que dóna vida al personatge, no aconsegueixi posar a l’espectador sota el prisma dels desitjos incomplerts de la Teresa.
Els diàlegs estan molt ben estructurats, així com la trama. Les cançons van succeint de manera natural, divertint i entretenint al públic, provocant més d’una rialla sonora. L’únic que no acaba de funcionar, potser, és la resolució de tot el conflicte. La manera com acaba el viatge és sobtada i massa ràpida. Després d’un viatge amb una evolució natural i amb un ritme compassat amb la història, de sobte veiem com tot s’ha acabat. La trama no es conclou amb la mateixa elegància que la resta de la narració i, això, li resta concordança a tota l’obra.
Pel què fa a la posada en escena, els quatre elements escollits per acompanyar a les actrius durant la seva travessia són exactament els necessaris. No s’abusa de cap objecte ni es frivolitza el seu ús.
París és l’excusa perfecte per passar una bona estona, gaudir de bona música i d’unes bones actrius i cantants. També cal remarcar que s’ha d’anar preparat… potser ens veiem reflectits en algun dels personatges més del que ens agradaria.