Hi ha qui diu que Christopher Marlowe no va morir en una baralla de borratxos a l’edat de 29 anys, sinó que va fingir la seva mort per evitar represàlies i va seguir escrivint sota el nom de… William Shakespeare. Evidentment, és una llegenda que sorgeix de la poca informació que hi ha de la majoria d’autors elisabetians, i és difícil de sostenir si s’observen les diferències substancials entre les obres de tots dos. Veient Eduard II és inevitable comparar l’estil dels dos dramaturgs, però si t’oblides del referent et pots trobar amb una gran obra: gran en ambició i gran en resultats. Potser es perd en esdeveniments històrics o trames polítiques i s’oblida de la part emocional, però hem d’entendre que l’autor volia fer un retrat de les corrupteles de la seva època i no pas una capbussada en els comportaments que mouen als traïdors o a les seves víctimes… aspecte pel que segurament Shakespeare sí s’hauria interessat.
El muntatge de la companyia Parking Shakespeare contextualitza la història en el pati d’un col·legi, i el cert és que aquesta idea -amb cançons infantils incloses- és potser la més encertada, juntament amb els falsos comunicats de premsa que es van donant tota l’estona i que són una de les interessants aportacions de Marc Rosich com a adaptador. Per altra banda, la interpretació i la direcció potser es queden una mica planes, tot i que enfrontar-se al teatre de l’època elisabetiana no és una empresa gens fàcil. Recomanable, sobretot, pels que vulguin retrobar-se amb Marlowe o pels que no hagin pogut escoltar mai les seves paraules en un escenari. De fet, segons diuen els programadors Eduard II no s’havia representat mai a Catalunya…