Les lluites de poder a la Cort, o ara entre països, són conseqüència de rebequeries dels governants? És una qüestió de marcar paquet? Els Parking Shakespeare plantegen un Eduard II de Christopher Marlowe que ens porta a veure-ho així. Ens presenten uns personatges testosterònics i infantiloides, en calça curta, que es barallen pel tron, el gronxador que presideix l’escenari. No hi ha lluita d’espases, hi ha empentes, travetes i pam i pipa. “El lleó no em fa por, perquè sóc bon caçador” li canten els nobles al rei. Uns nobles emprenyats perquè un plebeu, algú de fora del seu cercle, s’atreveix a mirar-los a la cara i passejar-se per la Cort. És l’amant del rei, Piers Gaveston, qui després de rebre els favors i poders del Rei desencadenarà una guerra al regne, amb el germà del rei i la mateixa reina implicats.
Marc Rosich i Roberto Romei signen una dramatúrgia i una direcció força atrevides d’aquest clàssic elisabetià que no només s’enfronta a un escenari nu, amb un simple gronxador, sinó que a més a més introdueix nous elements que encara l’apropen més a l’actualitat. El més clar, el símil amb les rodes de premsa i declaracions dels governants que els actors simulen mirant a platea: “no hi ha preguntes”, “no són víctimes, són efectes col·laterals”, i altres frases que ens recorden que el poder, avui dia, segueix marcant paquet.