Per què continuar representant les obres de William Shakespeare després de cinc segles de la seva escriptura? Hi ha mil respostes possibles a aquesta pregunta però la de Carla Rovira seria alguna cosa així com tornar a les bases per destruir-les, recordar d’on venim per deixar molt clar on pretenem arribar. Repetir el cànon del teatre occidental fins a la sacietat no tindrà sentit si no som capaços de reinventar-lo. La feréstega domada és possiblement una de les obres més misògines del dramaturg anglès, tot i que la resta de les seves obres també estan carregades de cites masclistes, figures femenines ridiculitzades i tantes altres joies del pensament heteropatriarcal.
El gran valor d’aquesta adaptació de Pàrquing Shakespeare, anomenada L’amansi(*pa)*ment de les fúries, està precisament en la seva capacitat d’analitzar la tremenda violència que resideix en aquest tipus de relats que formen el nostre imaginari col·lectiu per denunciar-lo, donar-li la volta i construir així alguna cosa nova. Segons avança l’obra, la visió de Shakespeare, present com a narrador i públic, va perdent poder en favor de la visió de la directora. D’aquesta manera, la trama es torna cada vegada més interessant fins esclatar en un clímax magnífic que resumeix el discurs d’aquesta adaptació. Resulta especialment interessant la doble capa d’aquest discurs, ja que a més del feminisme també aborda el classisme a través dels personatges de les criades, destapant la incoherència del feminisme liberal. Ho sento Inés.
El ritme ascendent, el discurs directe i sense concessions i uns intèrprets entregats fan d’aquesta adaptació del clàssic de Shakespeare una de les obres imperdibles d’aquest Festival Grec 2019, que merescudament tancarà el festival en el mateix Teatre Grec el proper 31 de juliol.