En general, el teatre alemany acostuma a ser un material feixuc i cerebral que no fàcilment es pot portar a escena amb el dinamisme i força necessàries per fer-lo atractiu al públic. Aquesta nova versió de Woyzeck, trencadora obra pòstuma de Georg Büchner, ja presentada originalment desembre passat al segon Parking d’hivern, aconsegueix fer digerible un text complicat, sense alleugerar-lo, i, a més, adaptant-lo per homenatjar al seu autor del qual s’acaba de celebrar el 200è aniversari del seu naixement. Per aquest motiu, la peça compren també altres dels seus escrits, cartes i, fins i tot, informes mèdics del seu pare on explica casos tan esfereïdors com el d’una noia que va intentar suïcidar-se empassant-se agulles de cap. Amb tot aquest material, el vigorós muntatge de Marc Rosich aprofita l’espai de la Sala Beckett amb intel•ligència funcional, dotant l’acció d’una immediatesa i una proximitat emocional que juguen totalment a favor de la proposta. De forma clara i directa, afronta el procés de deshumanització del soldat protagonista, encarnat per un inestable i meravellosament fràgil Carles Gilabert, on les seves pors, la seva angoixa i alienació causada per la pressió d’una societat industrial castradora semblen tenir més actualitat que mai. Rosich ens força a acompanyar al personatge en el seu tràgic viatge de la bogeria al crim amb l’embranzida de qui corre amb totes les seves forces intentant fugir d’un mateix. Tot i això, durant els primers minuts costa una mica d’entrar en la història i, un cop dintre, igualment ens deixa anar un parell de vegades. Sort que tenim de guia la figura del fill d’en Woyzeck (Pep Garcia-Pascual) que, com a recurs, és tota una troballa. En aquest sentit, el treball de tots els actors és, certament, memorable, amb menció especial d’un antològic Santi Monreal.
Enllaç copiat!