Ivan Andrade (director) i Clara Bes (directora artística) presenten aquesta obra plena d’imaginació i fantasia. Són tres espais diferents al mateix escenari separats tan sols per petits canvis d’il·luminació. Són històries paral·leles de teatre ficció, tres històries futuristes que obliguen a la reflexió.
Des dels replicants de “Blade Runner”fins a “Machines like me” de Ian McEwan, tenim molts exemples a la narrativa i al cinema actuals. La robòtica pot crear màquines tan humanes que interfereixen en la vida de les persones. La creació dels primers éssers humans de laboratori fan aparèixer dilemes difícils de resoldre com l’ètica de les decisions quan apareix un fil invisible que separa els sentiments humans de la raó creada a base d’algorismes. En aquesta obra es plantegen també la sexualitat dels androides. És un tema apassionant que porta Andrade al teatre i que resolen magníficament bé Xavi Àlvarez i Nil Coral (androide) amb la seva veu i els seus moviments robotitzats.
Haruki Murakami ens ha obert des de fa temps les portes cap a una societat que va més enllà dels models tradicionals. L’obra ens mostra en japonès (titulat al català) el model d’empreses que ofereixen serveis de persones que ocupen el lloc i el rol d’una altra que està absent o desapareguda. Japó ja hi ha arribat i Andy Fukutome i Rina Ota se’n surten prou bé. M’ha cridat l’atenció la manca de moviment corporal dels dos actors. Desconec si aquesta rigidesa és cultural o suggerida per la direcció. Només es trenca quan la música de Bellilni acompanya el sopar de la parella.
La tercera història ja ha deixat de ser ficció perquè és una realitat actual: plataformes útils per trobar parelles, amics o altres relacions, o no tan útils o perilloses com la seva utilització per assetjaments, ciber bulling o empitjorar la incomunicació. La parella d’aquesta és Jaume Llagostera i Natàlia Mas. Ells són els representants d’aquesta generació que cerca la comunicació de manera impersonal.
Les tres partícules tenen en comú les dificultats en les relacions personals i les possibilitats que tindrem en un futur immediat per superar-les. Les solucions que ens proposen no ens complauen però ens alerten. Com diu Rina Ota en una entrevista: “Comprar una relació és trist”. Totes elles són una crítica a la mercantilització dels sentiments i les emocions.
