Despres de Hostiando a M i Rebota rebota y en tú cara explota, Patatas fritas falsas és la tercera peça d’una trilogia en la qual Agnés Mateus i Quim Tarrida parlen de la violència.
En aquesta ocasió es tracta d’una contundent i impactant performance contra la violència política i els grups que la promouen; de com es fa servir la por per canviar, controlar i manipular a la societat i de l’actitud conformista i passiva d’aquesta societat, incapaç de reaccionar i aturar un problema que cada dia avança amb més força.
La posada en escena està molt cuidada. El so, la llum, les imatges, tot en conjunt són una part molt important pel bon funcionament de l’espectacle. Els silencis, les escenes, el que es diu i el que no es diu, el que es veu i el que s’intueix, absolutament tot és ple de significat.
Agnès Mateus omple l’escenari, és una dona incombustible, enèrgica, una bèstia escènica. Brutal!
Patatas fritas falsas és una proposta trencadora i provocadora a la vegada que compromesa i reivindicativa. Una proposta valenta i arriscada que no deixa als espectadors indiferents. Una denúncia contra el feixisme que posa de manifest la greu amenaça que cau sobre la nostra democràcia. Una democràcia que malauradament penja d’un fil, perquè hem normalitzat de tal forma aquesta manera d’actuar, que el sistema acaba sent profundament putrefacte.
La legalització de partits d’ultradreta, l’existència d’una fundació feixista, les manifestacions i celebracions feixistes públiques no són pròpies d’una societat democràtica.
Patatas fritas falsas és una proposta que busca la provocació des del primer minut per tal de fer-nos reaccionar davant la impassibilitat en la qual ens hem acomodat.
Els quinze minuts primers són molt significatius. De vegades una imatge val més que mil paraules. Quinze minuts eterns que incomoden, però que aconsegueixen fer-nos reflexionar. El seu missatge és contundent.
De fet, la peça és plena de metàfores i missatges d’alerta per tal de fer-nos reaccionar. Una rentadora plena de trencadissos que malgrat tot continua girant, els emblemes de tots els partits feixistes que hi ha al món, la destrucció d’una maqueta del TNC que simbolitza les institucions, els discursos d’odi i la violència política.
És d’agrair, que hi hagi artistes com l’Agnés Mateus i en Quim Tarrida compromeses en aquests tipus de propostes per tal de conscienciar a la gent, en aquest cas, que actualment el feixisme és una gran amenaça contra les nostres llibertats.
Se’ns va fer creure que el feixisme havia mort amb Franco, i que, per tant, no calia combatre. Només cal escoltar les notícies per adonar-nos de què si no hi posem fre, estarem del tot perduts. Ens hem acomodat i cal reaccionar.
Espectacle no apte per a mentalitats conservadores.