Les dues primeres escenes d’aquest espectacle demostren que Carlos Santos, amb 75 anys d’edat a l’esquena, és i serà un provocador de primera línia. A ningú més se li podria ocórrer aquesta boutade, on es riu d’ell mateix, de la seva obra i fins i tot del públic. Però no hi ha en tot l’espectacle cap argument, cap sentència ni cap missatge alliçonador, sinó una interrogació constant sobre el procés de creació i sobre les formes de treballar que l’han mantingut en actiu durant tants anys. Per això trobem el treball amb objectes quotidians (les aspiradores), amb elements fetitxistes multiplicats (les sabates de taló vermelles) o bé amb composicions dels setanta, reciclades ara en forma de gravacions. Santos ja no és aquí el músic virtuós ni el compositor de renom, sinó un espectador de la seva obra que fins i tot acabarà menjant-se, literalment, les seves pròpies partitures. De totes maneres, no fa el viatge sol… L’actriu Mònica López, la ballarina Dory Sánchez i la percussionista Núria Andorrà l’acompanyen de forma impol·luta en l’aventura, convertint-se en còmplices i simbolitzant el paper de la dona dins de la seva obra. Un autohomenatge visceral i gens amable que cap admirador de Santos s’hauria de perdre.
Enllaç copiat!