Pazzo ens trasllada al món del circ, en un país que no ens especifiquen (Itàlia, potser?) i en una època no definida. De fet, tenim davant a dos pallassos –un de vell i un de jove- però podrien ser dos carnissers o dos futbolistes. I és que l’obra parla del passat i del futur, d’allò que va ser i del que encara queda per venir. Parla de les oportunitats que hi ha al davant i de tot allò que vam deixar enrere, que encara que fos esplendorós ara ja només són records i aigua passada. I per si fos poc, ens parla també de viure l’amor en llibertat i sense màscares. Un cant a l’esperança, tot i que no hi ha res més trist al món que veure plorar a un pallasso…
Roberto G. Alonso afronta amb Pazzo la seva primera direcció d’una obra de text. I ho fa amb respecte, amb bon gust –un circ en decadència dona per molt de joc estètic- i amb una bona direcció d’actors. De totes formes, si un d’aquests actors és un veterà com Jordi Banacolocha la feina ja està mig feta. Ell aguanta una gran part del pes de la peça amb una professionalitat i una saviesa escènica dignes d’admirar. Al seu costat, el jove Adrian Grösser aguanta bé el repte i també és el responsable d’algunes petites parts musicals, potser el menys reeixit de tota la funció.
En resum, un drama generacional amb un embolcall suggerent i una estètica força atractiva. Un altre encert de Roberto G. Alonso, al que fins ara hem vist en projectes de dansa, de cabaret, com a actor (A mi no me escribió Tennessee Williams i moltes de les obres dirigides per Xavier Albertí en el TNC) i també com a director ocasional (Laberint Streptease, Agárrate, etc).