Assisteixo a la Sala Versus Glòries a veure PAZZO, és una obra de Fèlix Herzog sobre els lligams familiars, el relleu generacional i les obligacions imposades socialment amb Jordi Banacolocha i Adrian Grösser dirigida per Roberto G.Alonso.
És la primera proposta en la direcció de Roberto G.Alonso, fora del cabaret, dansa, .., i se’n surt amb nota en aquesta proposta sobre el canvi generacional d’una professió com la del circ. A més ha deixat un final obert diferrent al que Fèlix ha propossat inicialment.
Pazzo ens parla de dos artistes de circ, un veterà i l’altre jove. Tots intenten mantenir la flama del seu ofici però lluny de les carpes plenes de públic. Però tot sembla que es capgira quan es compra una entrada.
Una proposta que ens parla del pas del temps i de com aquest afecta els dos personatges del circ. Són família, d’aquella família que pots escollir. Companys inseparables i amb una història al darrere. Viuen del record d’una època passada. Tot i que Roberto G.Alonso ha jugat amb el text com ha volgut, i amb moments que es noten. Ha tingut tota la llibertat amb el text, però amb la complicitat d’en Fèlix. Creen com la definició del pallasso com a marionetes sense fils per passar per situacions complicades.
El text que s’ha creat és deliciós, i que Jordi Banacolocha i Adrian Grösser hi ha molta complicitat i t’endreça. Es nota que Roberto és coreògraf, ja que sembla que els dos pallassos ballin amb certa nostàlgia per l’escenari.
Un text amb moltes referencies als grans pallassos que hem tingut.
Tot i que queden dues funcions, no perdeu l’oportunitat d’anar al teatre i gaudir d’aquesta obra.
A més, vaig tenir la sort d’assistir quan la família Poltrona del Circ Cric va venir a fer un col·loqui postfunció per celebrar els 30 anys de Pallassos Sense Fronteres. Podeu veure l’opinió de l’obra i del col·loqui al següent enllaç