S 62°58′, W 60°39′ de Peeping Tom és una peça que barreja realitat i ficció. És una peça que ens fa reflexionar sobre la creació, la creativitat i l’existència.
La posada en escena és espectacular, amb una atmosfera apocalíptica, una ambientació hiperrealista i un paisatge sonor que expressa el món interior dels personatges.
Tot és molt metafòric, des del títol de l’espectacle (unes coordenades que corresponen a l’Illa Decepció), el vaixell encallat al gel (l’univers) i un grup de sis supervivents que representen a tota la humanitat (gènere i raça) on la seva única esperança és el desglaç que els permetria continuar el viatge.
Podríem dir que és una peça performativa, que es mou entre l’autoficció i el metateatre, i que combina teatre, ballet, moviment, òpera i música. És cert, que si la comparem amb altres muntatges d’aquesta companyia, hi ha menys dansa i més diàlegs, però, així i tot, he de dir que l’essència de la companyia hi és.
Tot i que es tracta d’una peça de ficció, és una obra que parla de la realitat de la gent de teatre (artistes i creadors) i de la vida. Parla de sobreviure, dels nostres traumes i frustracions, de la pèrdua, del final de la vida, la mort i el dolor, del desig i de l’amor, del maltractament animal i la violència, de la imatge i del paper de la dona, del masclisme i la masculinitat, de la vellesa, del canvi climàtic i del consum de plàstic, de la fragilitat i de la falta d’empatia, de la solitud, de la convivència, de la desesperació…de la vida.
Una obra dins d’una altra obra. La vida de la humanitat i la de l’artista i el teatre. Un guió i la revelació del veritable jo.
Aquest contrast entre realitats canviants i els assajos de la peça en qüestió ens endinsa en un viatge manipulador.
Brutal el solo del ballarí Chey Jurado.Memorable l’escena de l’actor Romeu Runa. El que comença sent un monòleg es converteix en una autèntica catarsi escènica. Runa es despulla físicament i literalment davant nostra. Runa trenca la quarta paret, surt de l’escenari i s’acosta als espectadors. Ens parla de l’ofici de ser actor, del fet de sacrificar la vida personal davant la professional. Runa parla dels seus dubtes, frustracions. La seva interpretació és brutal. En ell veiem la dualitat que hi ha entre el personatge i la persona. El que els espectadors veiem és una lliçó interpretativa d’un nivell estratosfèric. Una dualitat que em va fer pensar en el doctor Jekyll i el senyor Hyde.
Personalment, he sortit fascinada del teatre, els Peeping Tom són únics.
Brutal!