El 2 de febrer del 2010 el recent inaugurat Almeria Teatre va estrenar el que es convertiria en un autèntic fenomen musical. S’estrenava Pegados, una proposta divertida, original i de petit format que acabaria viatjant a Madrid i que obtindria un èxit poc esperat. De fet, va estar diverses temporades en cartell, va guanyar dos premis Max de Teatre (un d’ells al millor musical de l’any) i deu anys després es va reestrenar amb direcció d’Alícia Serrat -creadora i actriu original- i Enric Cambray. Aquesta versió, protagonitzada per uns joves Iñaki Mur i Júlia Bonjoch, és la que podem tornar a veure ara… amb la perspectiva dels anys, de petits canvis i de la nostàlgia d’un musical que va arrencar molts somriures fa més d’una dècada.
Onze anys després, quan ja hem vist d’altres musicals “gamberros” o descarats, és possible que aquesta proposta sigui una més… Però si ho pensem bé, la seva premissa segueix essent un punt de partida molt singular. És cert que tota la resta està al servei de la mateixa idea, i no la desenvolupa en excés sinó que la vesteix o la guarneix per aconseguir fer d’ella un espectacle complet. Un altre dels encerts és jugar constantment amb la metateatralitat, cosa que arriba a fites molt importants gràcies a la interpretació de Gemma Martínez, la tercera en discòrdia. De fet, ella s’emporta les escenes més hilarants i esbojarrades.
Estem, doncs, davant d’una reposició necessària i reeixida. És cert que algunes cançons semblen superar als intèrprets per la seva dificultat, o fins i tot alguns recursos interpretatius sembla que s’inspiren massa en el model original, però no es pot negar que el públic segueix divertint-se d’allò més i gaudint d’una idea que ha envellit la mar de bé.