PEGADOS va triomfar fa ja 10 anys. Un musical dels anomenats “petit format” (sigui allò el que sigui) que va connectar moltíssim amb un públic jove i que, rara avis, es va exportar a altres països. Una premissa esbojarrada i enginyosa: noi i noia lliguen a una disco, acaben practicant sexe als lavabos…i es queden físicament enganxats. Alícia Serrat (Trilogia de l’amor), coautora i primera intèrpret amb Ferran González, la torna a dirigir, ara amb Enric Cambray. Durant anys he esta temptat, quan veia l’Alícia al Maldà, per exemple, de traspassar la barrera i preguntar-li si tornaria Pegados. Sempre em va aturar que la resposta fos que va tenir el seu moment i ho havia d’acceptar.
10 anys després ha crescut en escenografia, il·luminació, coreografies… i funciona igual que llavors. Jo la recordava ENCARA més hilarant, però em dec haver fet gran. Vaig riure tot i haver-la vist en el seu moment diverses vegades. Aquesta parella enganxada, a un hospital on topen amb una infermera impagable, potser l’estrella de la funció, que se’n fot d’ells, de nosaltres, de l’obra amb apunts de meta teatre que funcionen molt i molt bé, fa que ens enganxem a ells. Sí, saps com acabarà des del moment zero. I què? Cert, hi ha números que no aporten gaire al desenvolupament narratiu però són divertits i la música no és de la que surts taral·lejant… però només acabar, encara somrient, veus que t’has encarinyat força amb aquest parell…que voldries ser tu i esperes que els hi vagi bé, perquè sota els zascas, el cinisme, el postureo… són personetes adorables, amb les seves pors, condicionants i passat. I què coi, que els ha vist fent el pena una hora i mitja amb una bata d’hospital! Mereixen tenir molta sort!
Com no podia ser d’altra manera venint de la mà de l’Alícia Serrat, a més de l’humor, hi ha espai per moments més íntims, de pors i anhels, i lluïment de registres més dramàtics de la parella protagonista, amb una immensa – i van…-, Júlia Bonjoch i Iñaki Mur, ambdós protagonistes del recent Rent.
El millor: veure un teatre ple de gent jove a un musical enginyós que es manté fresc una dècada després.
El menys millor: Diria, tiro de memòria, que han retocat alguna part que jo trobava divertidíssima (o allò de “es eso que lo miras…y lo ves” no era d’aquí?)