A voltes amb el ritme

Vam conèixer Roland Schimmelpfennig gràcies a l’extraordinari muntatge que el propi Moisès Maicas va fer de “El Drac d’Or” al Teatre Akadèmia. Tant en aquell cas com en el de “Peggy Pickit”, l’alemany capgira totes les convencions teatrals per parlar-nos de dues parelles que es retroben després d’uns anys de no veure’s. Una ha viscut una vida convencional i l’altra, en canvi, ha estat a l’Àfrica treballant com a metges. El xoc entre les dues experiències generarà tensió entre els quatre amics.
El joc subversiu que proposa l’autor, en forma de repeticions incessants d’algunes parts del text, de versos que són cantats en lloc de dits o de discontinuïtat de les accions, és recollit per Maicas, poc amic del teatre més naturalista. El resultat, però, no és reeixit en aquest cas. Hi ha excés d’aparts, que afecten al ritme de la representació i l’alenteixen sense necessitat. La feina dels actors és víctima d’aquestes aturades que són innecessàries perquè l’efecte redundant i reiteratiu que persegueix el text ja s’aconsegueix amb la repetició de frases idèntiques durant tota l’obra. Probablement, a mesura que passin els dies i les representacions, els actors i el director afinaran el ritme que, ahir, va ser un llast per al muntatge i un obstacle per a l’espectador.