Comèdia d’èxit mundial de Michael Frayn amb una relació especial amb Barcelona on s’ha representat força vegades. Admeto que no l’havia vist mai malgrat que les obres de teatre sobre el teatre, des dels musicals clàssics (42nd Street) al metateatre més actual (Infàmia) sempre ens captiven als que som “només” espectadors.
A aquestes alçades tothom coneix l’estructura de Pel davant…: una companyia de teatre maldestre que representa una obra igual de cutre. La novetat és que en aquesta comèdia boja i efectiva veiem què fan (i els passa) a escena (davant) i també entre bambolines (darrere), i com les relacions, embolics, peculiars personalitats, bons i mal rollos…. rere l’escenari acaben impactant a la fictícia representació.
El segon acte, el del darrere, és un text brillant, que demana interpretacions notables: mentre es representa l’obra, veiem els actors que en aquell moment no estan a escena immersos en embolics de tota mena, picabaralles, amoríos, fent-se la guitza… sense poder parlar i, involuntàriament, afectant a la funció que estan representant al davant, cada cop més caòtica. Això exigeix molt d’humor físic, gestual, slapstick, caricaturesc a un ritme trepidant, sense respir, amb un treball de direcció i regidoria de precisió i amb alta exigència física.
La comicitat també ve per alguns estereotips al límit: el director sempre rera les faldilles, una parella que ha deixat de ser-ho, l’actor del mètode, la regidora, la rubia de bote explosiva i pèssima actriu… Tots hilarants, i aquí és on s’agreix l’entrega absoluta de l’elenc, amb pedigrí, en aquesta proposta coral i d’absoluta farsa, amb noms més que contrastats com Lluís Villanueva (Caïm i Abel), Miquel Sitjà (Cloaca), Laia Alsina (Akelarre)… Tenen, a més, la dificultat afegida d’haver d’interpretar actors dolents, dolents en una obra igualment dolenta, la que representen, prototip de vodevil, de sumar més i més embolics, amb el que acabem veient-ne gairebé dos, tant exagerats que és impossible no riure contínuament.
El menys millor: el primer acte triga a agafar volada i no explota del tot l’humor.
El millor; és una obra honesta: no vol canviar-te la vida sinó que passis una divertida estona. I ho aconsegueix amb interpretacions entregadíssimes i ritme endiablat, especialment a la segona part, on es dispara el caos (mil·limétricament controlat).