La primera escena em va transportar al conegut duo còmic Vani Manili. I no és perquè un dels components del grup (Miquel Malirach) fos a dalt de l’escenari sinó que el tipus d’humor era molt semblant al que vam veure al teatre Principal de Barcelona fa uns dos anys amb la peça “Lo nostre no funciona” junt amb Jofre Borràs.
En aquesta ocasió Manuel Dueso, ha escrit i dirigit aquesta deliciosa peça teatral en la que es presenten 16 situacions mig absurdes i veritablement reals utilitzant l’humor en tots els seus vessants: negre, anglès, escatològic, barroer, poètic, absurd però sempre intel·ligent. I és això el que dóna sentit i prestigi a l’obra. No és gens fàcil fer humor dels problemes que vivim cada dia, dels disbarats que estem suportant tranquil·lament, de les desgràcies que succeeixen no gaire lluny de casa, de les pèrdues actuals i futures. I com que no és fàcil, Dueso ha optat per un llenguatge que recorda el teatre de l’absurd, recorda Ionesco o Beckett. En un moment de l’obra els tres protagonistes estan callats, i un d’ells diu: A quina hora vindrà Godot? M’he quedat sola rient. I és aquesta la gràcia d’aquest humor, que tothom pot agafar la part que vulgui. El mateix passa amb els missatges que allà s’expressen, són reflexions que les pots agafar com un tastet, com un aperitiu de menges diverses. I és també per això que no és una comèdia de riure, el públic no podia esclatar amb riallades perquè al darrera de l’humor hi ha un text ple de contingut dramàtic.
Tot i que de vegades el text és massa explícit pel meu gust, hi ha trossets d’una poesia indescriptible que t’arriba a l’ànima però les escenes es succeeixen amb tanta rapidesa que no t’hi pots aturar. Només per aquests petits moments, m’agradaria tornar-la a veure o poder-la llegir.
La combinació d’actors és magnífica. Manuel Dueso molt conegut per la seva participació en sèries televisives demostra la seva gran versatilitat. Va ser cofundador de la Sala Beckett, va ser un dels protagonistes de Ñaque, de Sanchís Sinisterra i per tant, no pot evitar aquest to Beckià que li ha donat a l’obra.
Ben acompanyat de Miquel Malirach i Carme González fan un trio que representen a sis/set personatges. Els canvis ràpids fan que les escenes estiguin magníficament entrellaçades entre sí i això és gràcies a l’escenografia de Sebastià Brosa i Mallu Duben, la música i espai sonor de Bárbara Granados i el disseny i il·luminació de David Bofarull i Xavi Garcia.
En mig de tanta foscor i desencís, l’humor ens mostra la tendresa de la humanitat.