Ernesto Caballero versiona i dirigeix un dels clàssics de Molière que millor manté la vigència als nostres dies. Tartufo, el fals devot, l’impostor que de manera calculada manipula tothom per aconseguir tot el que desitja.
En aquesta adaptació assistim a la representació per part dels actors de la comèdia els qui filosofen i comenten sobre l’obra i introdueixen des del primer moment la barreja de ficció i realitat a l’escenari per poder arribar a la idea de força de partida del text de Molière: la mentida. El text és àgil i dinàmic amb una combinació molt encertada del vers amb la prosa. Aquest és un dels encerts d‟aquesta aposta escènica: introduir el contrapunt d‟actualitat a partir de la paraula posada en boca d‟un personatge que assisteix de forma externa, però participa alhora del succés escènic. Aquesta és la criada. A través d’ella no només el llenguatge d’avui és present i molt marcat a més en un argot concret, sinó que és l’únic personatge que posa davant del mirall tots els altres. A nivell interpretatiu el repartiment està força equilibrat, però destaquen amb brillantor Pepe Viyuela, Paco Deniz i Germán Torres, que acompanyen i accentuen en tot moment a través de l’expressió gestual, la paraula i l’acció escènica. Especialment Viyuela és un mestre de la gestualitat que des del primer moment et sedueix i a través del seu Tartufo t’hi submergeixes en el viatge.
Tartufo és una obra que ens continua interpel·lant perquè se centra en els vicis humans atemporals que segueixen vertebrant l’obra de la nostra existència. Tartufo som tots, i segurament per sempre, ho continuarem sent.