Ernesto Caballero dirigeix aquesta adaptació del clàssic de Molière sobre la hipocresia i les mentides, i ho fa amb un objectiu clar; demostrar la vigència d’aquest personatge en l’actualitat. El temps sembla no afectar aquest clàssic universal que, malgrat haver estat escrit fa tres segles, els seus temes i personatges resulten tan actuals. I és que en l’era de la postveritat, de les falses aparences i les xarxes socials, el món està ple de Tartufos. El muntatge ofereix una reflexió sobre la figura de Tartufo en l’actualitat al mateix temps que reviu el clàssic de Molière treballant amb dues capes narratives.
D’una banda, tenim el text de Molière recitat en vers i amanit amb alguns elements contemporanis que alleugereixen el text original, amb un resultat no sempre del tot orgànic. Així, veiem una coreografia a l’estil de TikTok, una protesta a l’estil de Femen o una criada que parla en argot actual mentre escolta a Bad Gyal.
D’altra banda, el muntatge compta amb diversos parèntesis on els intèrprets surten de personatge per a reflexionar des de l’actualitat sobre el text que estan representant. Qui seria el Tartufo actual? Els polítics, la publicitat, les xarxes socials…? Encara que aquest recurs pugui resultar una mica sobre explicat per alguns, serveix per apel·lar directament al públic, fer l’obra més accessible i fins i tot ajuda a la comèdia.
Cal destacar la interpretació de Pepe Viyula, rei de la comèdia que acapara tota l’atenció de la sala representant a aquest hipòcrita universal. Mitjançant un meravellós gest final tanca l’obra recordant-nos qui és el veritable Tartufo d’aquest país.