Hi anava amb barreja d’interès i reticència a aquesta nova adaptació del text de Nathalie Sarraute. Una llarga relació d’amistat entre dues dones s’ha vist tocada ¿de mort? per com es van pronunciar tres paraules. Una lleugera? condescendència, potser no buscada, rebuda com a ofensa, provoca que amigues de tota la vida s’hagin allunyat sense parlar-ne explícitament. Assistim a la xerrada que mantenen per aclarir les coses. L’important no és aquella frase, un detonant, sinó el que hi havia darrera, el que envoltava aquell comentari, aquella felicitat que no és plena si algú no ens observa – i ens enveja?-, la manipulació, relacions desiguals entre amigues…
La por era per l’únic referent que tenia, la versió del 2016. Em vaig avorrir moltíssim, rialles buscades i fora de lloc, participació absurda del públic, ritme discontinu…
L’ interès me’l despertaven el text (les reflexions sobre què amaga o insinua una pausa, la importància de com es diuen les coses…) i la direcció d’Elena Fortuny, actriu (aquell enyorat Un disgust danès…) que va debutar, diria, com a directora amb una proposta gens fàcil com Los niños oscuros de Morelia.
Doncs vaja si valia la pena anar-hi. Elena Fortuny ha donat una volta al text. Bé, dues com a mínim. Al 2016 acabava la meva opinió dient que aquesta conversa difícilment la mantindrien dos homes. Aquesta hipnotitzant discussió sobre matisos, entonacions, punts suspensius i el seu significat…la veia més creïble amb, al menys, la participació d’una dona. La proposta actual ha fet que siguin dues amigues les distanciades. A més, la direcció ha aportat una posada en escena simbòlica i pràctica alhora. Jugant a crític, cosa que odio, diria que transmet com de difícil és prendre partit de forma objectiva. La col·locació de les actrius, esplèndides, als extrems de l’escenari o que seguin entre nosaltres, fa que no ens ressonin igual els seus arguments, sentiments, reflexions. Involuntàriament, ens sentim més a prop d’una d’elles. Serà que no és tan fàcil decidir entre “un sí o un no”.