Ahir dimecres al Teatre Akadèmia vam estar convidats a l’estrena d’aquesta nova proposta, que amb veu de dona, es fa d’una de les obres més representatives de la dramaturga francesa, d’origen rus, Nathalie Sarraute (1900-1999), PER UN SÍ O PER UN NO. Escrita com a radioteatre l’any 1981 és una de les seves poques peces teatrals, curta però intensa, escrita en un sol acte.
Aquesta obra s’havia vist a Catalunya diverses vegades, interpretada per Josep Maria Flotats- Juanjo Puigcorbé (Teatre Poliorama 1986), Lluís Soler- Xavier Boada (Sala Muntaner 2013) o la de Lluís Soler – Manel Barceló (Sala Muntaner 2016) que és la versió que nosaltres havíem pogut veure (vegeu aquí la nostra ressenya) .
És per això que el primer que sorprèn d’aquesta versió és que la protagonitzen dues actrius, Isabelle Bres i Maria Pau Pigem.
Una coproducció amb Vintana Teatre, amb direcció d’Elena Fortuny, la traducció al català és d’Albert Tola i d’Isabelle Bres, amb adaptació del mateix Tola.
PER UN SÍ O PER UN NO, explica la història de dues velles conegudes que es troben en un moment tens de la seva amistat. Anar al teatre els sembla una bona manera de retrobar-se, però quan arriben a la sala la tensió creix fins a un punt de no retorn. A partir d’una conversa irrellevant, entren en una batalla sense treva i s’enfonsen en un joc de postures irreconciliables.
Un text potent amagat sota un joc de paraules que volen dir més del que diuen. Amb la conversa aflorarà un passat amagat de paraules i silencis que van ferir en el moment de ser pronunciades. Paraules simples que recorden moments viscuts i tensions soterrades que tornen a emergir provocant malestar entre elles. Unes vides distanciades que no han permès converses pausades o confrontar punts de vista.
Les paraules ens fereixen i amb elles ferim als altres. Però, el silenci és molt pitjor.
Ahir el Teatre Akadèmia presentava una sala molt diferent de l’habitual, amb dues llargues fileres a banda i banda d’un passadís central molt estret, i a cada extrem una mena de miralls.
En entrar les actrius ocupen les seves localitats, com si fossin dues espectadores més i inicien la conversa, que en lloc d’apropar-les les allunyarà encara mes. Una de les amigues diu que vol interposar un plet per obtenir una sentència favorable que li permeti trencar definitivament l’amistat. Ella se sent menyspreada per la seva amiga i el seu entorn.
És en aquest moment que fan intervenir una tercera persona, el nostre amic Daniel Cuello – Esparrell (també ajudant de direcció) que seu entre el públic. Una solució que ens ha agradat força mes que l’emprada en aquella versió que vàrem veure a la Sala Muntaner.
Es tracta d’una obra que tracta de les relacions, de la necessitat de comptar amb l’admiració de l’altre, de l’esperit de possessió, del qui creu que és posseïdor de l’única veritat possible i que és l’única que dóna la felicitat. La convicció de què el seu món és el millor i per això és necessari que l’altra vagi a formar part d’aquest món.
Però, ja ens va passar amb l’anterior versió de la sala Muntaner, hi ha quelcom en el text que no ens acaba d’atrapar.
A això hem d’afegir que la posada en escena, tot i que diferent i innovadora, presenta alguns inconvenients a l’hora de visibilitzar l’acció, ja que en alguns moments ens hem sentit com espectadors d’un partit de tenis en haver de girar el coll reiteradament per veure l’acció a causa de l’excessiva distancia entre les dues jugadores/actrius, encara que sabem del cert que era un efecte volgut per la direcció de la proposta.
Pel que fa a les interpretacions, creiem que han estat ben resoltes, malgrat que a vegades la distància física entre elles, de punta a punta de la sala els hi treu credibilitat.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ