El dubte no només pot posar en perill una relació o una amistat sinó que és capaç de destruir-la.
Nathalie Sarraute va escriure fa més de mig segle un text molt conceptual sobre l’amistat i les relacions. Va rebre el Premi Internacional de Literatura per la novel·la “Les fruits d’or”. Va ser una escriptora tardana de teatre. “Pour un oui ou pour un non” és de les darreres obres de teatre que va escriure. Fascinada per Marcel Proust i Jean-Paul Sartre entenem perquè a la seva obra concedeix una gran importància al que no es diu, a les coses que semblen anodines, al seu sentit amagat i als petits drames quotidians.
Dues amigues de fa molts anys es troben en un intent de recuperar l’amistat refredada no se sap ben bé perquè. Elles fan veure que ho saben, intenten buscar raons que no troben i utilitzen paraules amb un to insultant, mirades i gestos expressius. La incomprensió va creixent a mida que parlen, les situacions i els motius no són clars però la distància es va fent més gran fins que arriben a una relació que ja no és reconciliable.
Dins d’un relat ple de paraules amb significat amagat en el que costava molt entrar-hi, hi hem trobat una idea surrealista però original i divertida: arribar al punt de judicialitzar una incomprensió, un desencís, un desengany. Tot el llenguatge era molt críptic, no tenia un fil, ni un relat progressiu ni res que m’ajudés a no anar-me’n amb el pensament cap a detalls insignificants.
La posada en escena (Elena Fortuny) és original. Les dues amigues es troben al teatre i inicien el diàleg en mig del públic. A mida que es van separant, s’acosten a dos grans panells que reflecteixen les seves figures i mirades mitjançant una il·luminació (Lluís Serra) molt encertada. La disposició de la sala, però, a banda i banda d’un passadís pel que circulen les actrius i la distància que es crea entre elles dues ens fa perdre el que tant es necessita en un text com aquest: l’expressió corporal i la mirada. Maria Pau Pigem i Isabelle Bres són les dues amigues que defensen dramàticament els seus punts de vista i ho fan amb molt d’encert convencent més pel to que per les paraules.
T’has de deixar portar per la musicalitat del llenguatge i l’expressió corporal que les acompanya per poder introduir-te en el text.