Dues peces controvertides, no tant per la trama de cada text, sinó pel rerefons de crítica implícita que comporten a la societat de l’època a la que es refereix Václav Havel i que, en certa manera, es poden extrapolar perfectament al dia d’avui, malauradament.
Per un costat, tenim Audiència que explica com un autor teatral ha acabat treballant en una fàbrica de cervesa perquè el règim que governa el seu país/ciutat el troba molest o inapropiat. Vanek és aquest autor i l’únic que li ha permès obtenir una feina i sobreviure és un cerveser. Un home que, al mateix temps, viu en la decadència i que, entre tanta misèria, només intenta extreure alguna cosa del seu treballador per poder sobreposar-se a aquells que li diuen que l’haurien de fer fora.
D’altra banda, hi ha Vernissatge que, a través de la visita d’un jove (Vanek) al pis acabat de decorar d’uns amics (Vera i Michal) ens mostra com hi ha una part de la societat que mitjançant coses supèrflues –com una gran feina o la redecoració de la seva llar- intenten tirar endavant una vida insulsa sense cap al·licient. La parella exposa en tot moment al seu amic quantes coses bones tenen a la seva vida, totes materials, contraposant la seva experiència a la que té ell. Criticant-lo a cada ocasió que poden.
La veritat és que totes dues obres, amb un fil conductor comú, s’allarguen excessivament a ulls de l’espectador. Audiència és, potser, la més interessant, amb una complexitat que enganxa al públic, però que peca de reiteració massiva. El personatge de Vanek està molt ben interpretat per Joan Carreras, que ja ens té acostumats a una actuació impecable. Amb el seu estoïcisme, es guanya a l’espectador fent-lo prendre part en la seva tristesa. Una actitud que continua en la segona part de l’obra, Vernissatge, i amb la qual ens acaba d’atrapar. Josep Julien (cerveser/Michal) porta al seu personatge al límit, carregant al públic fins a traspassar la paciència moltes vegades. Una mica més de contenció faria al personatge del cerveser més amable per a l’espectador. De la mateixa manera, Rosa Gàmiz i el seu personatge també es fa carregós, fins al punt de crear un cert rebuig, sobretot al final de l’obra. Aquesta manera de sobrepassar el límit en la interpretació, aquesta excessiva efusivitat, fa que els textos, a vegades difícils de pair, saturin a qui intenta esbrinar cap a on va tot.
Si una cosa, però, s’ha de destacar és la posada en escena. L’agilitat amb què la fàbrica es transforma en el menjador d’un pis – i la transició que es fa a través dels personatges- és del millor de l’obra. Cada element conté un significat i participa de les escenes, creant un ambient perfecte per a les dues històries.
Amb tot, és interessant descobrir els dos textos i la manera com Havel esquarterava la seva societat davant del públic. Més important és, encara, saber que col·locats en la nostra època tot el què s’explica té absoluta rellevància.