Xavier Albertí diu en el programa de mà que aquesta obra és un homenatge al teatre i a l’ofici de l’actor. I és cert que al començament, amb aquell escenari nu, aquell únic intèrpret il·luminat i un text inquietant i misteriós, és fàcil transportar-se a la litúrgia d’un ritual dramàtic o a aquelles antigues rondalles a la vora del foc, que no deixaven de ser una forma primitiva de teatre. Albertí és conscient de la importància del text, de la seva capacitat hipnòtica, i és per això que utilitza algunes de les armes que ja li hem vist en altres muntatges: la immobilitat escènica o la simplicitat formal.
El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és un dels textos més reeixits de Josep Maria Miró, i això ja és dir molt perquè de la seva imaginació han sortit El principi d’Arquímedes o Temps salvatge, per citar només un parell de títols. Aquí l’autor s’ha plantejat diversos reptes, com el de parlar del desig, el d’elevar un suposat thriller al terreny de la poesia o del simbolisme, o bé el d’intentar començar una trilogia sobre la destrucció de la bellesa (Tríptic de l’epifania). I és precisament a partir de la mort d’un jove de disset anys quan comença el seguit de petits monòlegs, de petites veus que envolten el personatge i el seu assassinat. És cert que en ocasions la història sembla sortir-se dels marges de la lògica, com si alguns personatges d’Almodóvar s’haguessin perdut pels voltants de Twin Peaks. Però tal com dèiem abans, aquest no és un text del tot realista sinó un text simbòlic, amb les seves llicències i els seus petits i controlats excessos.
I al capdavant d’un text tant interessant com aquest, un actor que sense voler-ho ens ofereix una lliçó de matisos, de silencis… De teatre, en definitiva. Pere Arquillué fa temps que sembla no tenir límits a dalt d’un escenari. Fa un parell o tres de temporades ens brindava un treball enorme a Jerusalem, sota la direcció de Julio Manrique, però aquí no es queda pas curt. Fins i tot diria que ho ha superat, ja que posar-se gairebé nu davant del públic i fer aparèixer cinc personatges tan diferents (en sexe, en edat, en caràcter) davant dels nostres ulls implica un mèrit molt important. El seu treball amb Miró i Albertí quedarà com una fita dins del nostre teatre, no en tinc cap mena de dubte.
