El passat i les experiències viscudes van conformant la persona en què es va desenvolupant tot ésser humà. En aquesta composició hi ha els moments feliços, però sobretot el dolor i la tristor que han provocat certs episodis vitals. Els traumes inicials deixen una petjada que no s’esborra i que va determinant com serà el futur, especialment quan aquests han deixat ferides tan profundes que mai han arribat a curar-se.
Josep Maria Miró és l’artífex d’un text molt laboriós que va construint el relat a través de les veus dels diferents personatges, va desgranant no només els fets, sinó el sentir i l’emoció de tot un poble. Una narració que pessiga i commou a l’espectadora. Primer crea expectació al públic que no sap quina és la història a la qual s’enfronta. A mesura que avança el text, es van deixant pistes i testimonis que van ajudant a crear el marc en què el personatge principal, aquell pel qual s’ha decidit explicar-ho tot, es va dibuixant i detallant.
En un escenari sobri, ple de foscor amb tan sols un focus que il·lumina al narrador de tota aquesta aventura, Pere Arquillué es presenta com el vehicle perfecte que utilitza cada testimoni per posar la seva veu a tota la història. Amb una concentració prodigiosa i com si es trobés en un trànsit, es transforma en tots els personatges que elaboren aquest relat. Aconsegueix que l’espectadora se situï al costat de cadascun, odiant-lo, repudiant-lo o sentint una comprensió dolorosa i trista. El seu treball minuciós es veu recompensat amb un silenci sepulcral al pati de butaques que no gosa ni estossegar per no interrompre el moment compartit.
A la solemnitat de l’escenari i l’actuació d’Arquillué, però, li falta una mica de moviment. El fet que l’intèrpret es trobi gairebé la totalitat del projecte estàtic al centre del escenari, evitant qualsevol desplaçament, té alguna contraindicació. És cert que ajuda a concentrar el públic en el text i tot el seu significat, però també crea una barrera que fins ben entrat l’últim quart de l’obra no es baixa. És llavors, quan el testimoni traspassa la seva emoció a través de la gesticulació i el moviment del seu cos que acaba de connectar amb aquells que encara s’ho miraven des de fora.
Textos tan especials i tan ben escrits no són molt abundants i demostren valentia per parlar d’allò que es deixa amagat, aquells draps que es renten a casa i no es denuncien al món exterior. Amb delicadesa i molt de respecte, obres com aquesta son imprescindibles.
