Es diu que Pere Faura ha anunciat la seva retirada del món de la dansa, i que Rèquiem nocturn és el seu testament artístic. No ens ho acabem de creure gaire, atenent sobretot a l’humor i a la ironia del coreògraf, però en tot cas està clar que l’espectacle es presenta com un rèquiem per la professió de ballarí, tan precària com anònima. Per tal de portar-ho a terme, Faura recorre a Bob Fosse i al seu imaginari sobre la mort (All That Jazz), el cabaret i l’espectacle en general. Fosse és sinònim d’esforç i d’empremta pròpia, a més de ser una ombra allargada i molt influent per a generacions posteriors.
Tota la primera part de Rèquiem nocturn està dedicada als càstings i a la selecció del repartiment definitiu. Gràcies a un joc metateatral que ens mostra les proves reals anem coneixent la personalitat i la procedència dels ballarins, que en molts casos ni tan sols arriben a ser-ho… Descobrim també cares conegudes (Toni Viñals, Guillermo Weickert) i alguna que altra jove promesa. Tots aporten la frescor i l’empenta necessàries per acostar-nos, de mica en mica, a l’univers de Fosse i a la part més obscura de l’espectacle, la que ens parla de la mort… tant física com intel·lectual. I aquí és on sorgeixen les reflexions, els discursos (magnífics els de Montse Colomer i el de Pere Arquillué) i les parts més iròniques, com quan es doblen fragments d’All That Jazz amb cites sobre el Grec i la pandèmia de coronavirus.
Per tant, tenim humor, tenim reflexió… i fins i tot dansa, creació musical, teatre, etc. En definitiva, tenim l’excel·lència d’un espectacle que emociona a estones, que sovint entreté i que en més d’una ocació ens mostra el seu esperit crític i/o gamberro.
