La companyia l’Excèntrica ens porta una d’aquelles històries més conegudes per les adaptacions que per l’original, Peter Pan, el nen que no volia créixer i perseguia la seva ombra. Ho fa apropant-se al llibre més que a la versió Disney que tots tenim al cap (i, que per cert, ben bé que estava).
Una companyia, també excèntrica, més aviat formada per nens que juguen, ens vol representar aquesta història i ho fa d’una forma deliciosa, plena de jocs i aventures però, aquí està la diferència, amb un pòsit final trist de l’alegria que s’esvaeix quan el joc s’acaba, que en algun moment ha d’acabar. La visió innocent i plena d’il·lusió, amb una mica de vergonya infantil, d’aquesta companyia és la que ens transmet la pròpia representació de l’Excèntrica. Amb objectes al servei de la imaginació, com els llençols on es projectaran ombres i imatges, fer ús del mobiliari i joguines habituals de l’època com a atrezzo i escenografia, que proporciona una immersiva i versemblant ambientació ajudada per la il·luminació, a mig camí dels somnis i un escenari casolà. Tot això i, sobretot, els tres intèrprets, ens fan creure la premissa de la companyia que vol explicar-nos aquesta història. I ens guanyen de seguida. Admeto que a mitja obra em vaig adonar que portava una bona estona amb la boca oberta, com si no conegués els pirates, Neverland o Campaneta (encara més deliciosa aquí que a la pel·lícula!).
Al final, hem assistit a un teatre (com sempre al Maldà) de proximitat i aquí, a més, d’immersió, delicat i joganer, com una tarda de pluja on els nens inventen i viuen un munt d’aventures. I la vivim amb ells.
El menys millor: potser alguna seqüència queda massa llarga i alguna, massa curta.
El millor: les interpretacions dels diferents personatges a càrrec de David Anguera, Clara Moraleda (premi, ja) i Mireia Piferrer, i la magnífica atmosfera aconseguida.