L’humorista Peyu té la capacitat de fer riure amb molta facilitat, perquè el seu to de veu i la manera que té de parlar són úniques. Si a aquest fet s’hi afegeix un guió travat i creatiu, l’èxit està assegurat. Ho va demostrar amb l’obra El gallardo español. Ara bé, amb L’il·lusionista no és ben bé igual, perquè el guió té un fil argumental fluix i perquè a l’espectacle li sobren els tres quarts d’hora finals.
Tant és així, que l’obra podria ser rodona si hagués acabat a l’hora exacta d’haver començat el monòleg, a estones incisiu, a estones prosaic, d’en Peyu, que està esquitxat de números de mags, a l’estil de fer aparèixer i desaparèixer persones.
Per acabar, el final desconcerta i fa abaixar l’ànim, i just aquest punt és on més decau l’acció. Sort que una bona cançó del grup Oques Grasses, de la mateixa comarca que en Peyu, fa alçar la il·lusió amb la qual s’entra al teatre. I sort que en Peyu sap encaterinar amb facilitat. És el do que té, però que també s’ha de reforçar amb un bon guió. Sempre.