PINE SMOKE l’espectacle de la Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan, és la segona part de Cursive: A Trilogy, una creació que té com a protagonistes el paper d’arròs i la tinta. L’estrena d’aquesta peça es va produir el 30 d’agost de 2003, al National Theater, de Taipei (Taiwan). El nom de l’espectacle fa referència al fum que produeix la fusta de pi en cremar-se, del sutge que sorgia d’aquesta crema es feia una tinta negra.
Els vint ballarins de la companyia, la principal companyia de dansa de Taiwan, es mouen a l’escenari amb la mateixa delicadesa que la tinta ho fa sobre el delicat paper d’arròs.
La dansa xinesa més antiga, Cloud Gate (雲門, yún mén o “porta del núvol”), dona nom aquesta companyia taiwanesa nascuda el 1973 que ha estat la primera a introduir la dansa contemporània en la comunitat de parla xinesa.
Lin Hwai-min (1947), és el coreògraf fundador de la companyia, i autor de la peça, un artista que ha basat el seu treball en la meditació, en la pràctica de les arts marcials internes (mentals o espirituals), del txikung (tècniques relacionades amb la medicina tradicional) o en la mateixa cal·ligrafia xinesa. El coreògraf ha anunciat la seva retirada com a director artístic de la companyia per a la fi del 2019.
La música del compositor nord-americà John Cage acompanya la coreografia. Un músic avantguardista i consagrat a l’experimentació sonora.
Lin Hwai-min converteix els cossos dels ballarins en traços dibuixats sobre l’escenari amb un pinzell imaginari, i mitjançant el moviment explora les diferents tonalitats de negre que poden aparèixer en un text. I així ho hem percebut, amb uns ballarins que mostren una flexibilitat i un control absolutament extraordinari. Es mouen efectuant moviments curvilinis, fent cercles amb el seu propi cos i jugant amb els espais en blanc.
Una peça plena de contrastos, amb parts molt lentes, amb moviments pràcticament imperceptibles dels ballarins, i parts amb moviments molt intensos i actius. La relaxació i el control de la respiració són fonamentals en la seva feina.
A vegades ens donava la sensació que estàvem mirant una filmació en càmera lenta i de sobte el moviment s’accelerava per pocs segons, com si una moviola estigués jugant amb les imatges i els moviments. Semblava que els ballarins havien deixat part del seu esquelet als camerinos del Teatre, per recollir-los un cop acabada la representació. Mai havíem vist res semblant.
En aquesta peça no hi ha dramatúrgia, i està composta de deu fragments on ballen les dones, els homes o grups mixtes amb el gran final on apareix tota la companyia. El vestuari és de Lin Ching-Ju, les noies amb pantalons blancs vaporosos, els nois amb pantalons negres, igualment vaporosos però completats per una capa darrera que actua a manera de faldilla. Les dones són aire, els homes són terra.
Una escenografia inexistent, un terra de color blanc on els cossos dels ballarins dibuixen figures amb uns moviments absolutament sincronitzats i ocupant l’espai just.
Un espectacle preciós, mil·limetrat. Hem vist molts espectacles de dansa al llarg de la nostra vida, però potser cap com aquest.
Com diu aquell de la tele …. BRUTAL !!!
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ