Costa comprendre com, en els temps que corren, un text com el que signa Max Marieges pot haver arribat a estrenar-se a una sala professional de Barcelona. Costa imaginar que un grup de persones (amb experiència i criteri) hagin arribat a creure que això podia ser una comèdia d’èxit. Costa pair que s’hagin invertit milers i milers d’euros en un producte d’una qualitat tan inexplicable com aquest. Costa i fa mal.
De l’obra, poca cosa a dir: un cúmul de tòpics que comença amb la interessant situació d’un matrimoni que adquireix una vivenda a un bloc de pisos on no hi ha més veïns (santa pau i silenci) i segueix amb un embolic de germans casats, mares adúlteres, pares absents retrobats i altres situacions estrambòtiques i delirants (en el pitjor sentit de la paraula) que no parlen de res i que no serveixen sinó per donar veu a uns personatges preocupantment estereotipats que, per sort, poc tenen ja a veure amb la realitat contemporània.
Afortunadament pel senderi comú (res per alegrar-se), la sala estava poc menys que buida. Si només això servís perquè els inversors d’aquesta mena de productes reflexionessin i s’hi passessin, de tant en tant, per altra mena de sales (sales petites, que no tanquen números a finals de mes) i veiessin alguna de les propostes que allà s’hi fan, algunes amb molt d’èxit, d’altres amb molt de criteri… que potser també podrien triomfar i fer diners a una sala gran i comercial… potser l’escena teatral d’aquesta ciutat en sortiria reforçada.