Som conscients que algunes de les propostes que ofereix el Teatre Eòlia, estan total o parcialment aixecades amb l’esforç del treball i sobretot la il·lusió d’estudiants de l’Escola d’art dramàtic de l’escola del mateix nom. No podem valorar per tant, amb la mateixa escala amb la que ho fem quan parlem de propostes de teatre professional.
Però un cop dit això, creiem que aquesta proposta de PLANETA PÀRIA, no estava encara prou madura per oferir-la davant del públic, tot i saber que no és la primera vegada que es presenta en aquest teatre, ja que va ser representada el juny de 2017 dins la Mostra d’Intèrprets Emergents organitzada per Eòlia, i a la que accedeixen els alumnes de quart de formació lliure de l’escola.
La idea inicial del text de Carla Torres, és si mes no, força atractiva, però un cop aquest text s’ha volgut traspassar a l’espai escènic, la direcció que realitza la mateixa autora, és segons el nostre punt de vista, segurament massa ambiciosa; intentar fusionar dues històries paral·leles al mateix espai i amb 9 actors, és complicat inclús per professionals amb una llarga carrera teatral.
La dramaturga ficciona i reflexiona sobre la necessitat de l’art i dels artistes en la nostra societat. Els nou actors han acabat recentment els seus estudis d’art dramàtic, i aquesta proposta és el resultat d’un any de procés de creació, on tots ells han participat de forma activa en la gestació de l’obra. A partir del text, van començar abordant el tema de la precarietat que aquest sector porta implícit i d’aquí van saltar a la ciència-ficció, col·locant els personatges en un món apocalíptic on calia triar.
Malgrat que els 9 actors estan gairebé sempre presents a escena, aquests acostumen a explicar la seva història en dos grups ben diferenciats a esquerra i dreta de l’espai escènic, per una banda la família que gira al voltant del responsable del reality show televisiu, la seva esposa, filla, germà i cunyada… per l’altra costat les aspirants a poder viatjar en aquesta nova “arca de Noè” que partirà a un altre planeta per intentar sobreviure.
Estudiada coreografia de conjunt i alguns moments plàsticament ben aconseguits, però la fusió de les dues històries al mateix temps, no ajuden massa a l’espectador a entrar de ple en cada una d’elles i les presenta força confuses.
Però potser el que grinyola més de tot plegat, són les interpretacions que són força desiguals; nosaltres ens hem cregut algunes de les interpretacions i la resta ens han semblat poc convincents. Ens ha agradat molt especialment el treball d’Adina Abad, Kiko Fusté i Dídac Rodriguez.
La veritat és que esperàvem força mes d’aquesta proposta.
La nostra valoració es de 4 sobre 10
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ