Sovint al darrere de grans proeses s’hi amaguen grans històries. El rodatge d’una de les pel·lícules més mítiques de tots els temps, Allò que el vent s’endugué, és un d’aquests casos en què val la pena recuperar tot allò que va passar off the record. Problemes amb l’estrella principal, un productor incosncientment somniador, molt ric i amb una ètica dubtosa… i el salpebrat ideal per a qualsevol trama addictiva: un contrarellotge que els obliga a realitzar una fita impossible en un temps minúscul.
Plátanos, Cacahuetes… y lo que el viento se llevó (Moonlight and magnolias) és una comèdia lleugera que recrea pas a pas els vertiginosos cinc dies que va necessitar l’equip creatiu de la pel·lícula per reescriure tot el guió per convertir-lo en una de les peces audiovisuals més celebrades de tots els temps. La proposta està pensada per al gran públic, però és ideal per als més cinèfils… o pot resultar ser cafè per a molt cafeters per a qui no li interessi en particular la pel·lícula homenatjada ni com es desenvolupa el procés de reescriptura d’un guió. El text de Ron Hutchinson peca de descriure massa l’acció de la pel·lícula i no aportar massa res més. La bona adaptació de Daniel Anglés no pot resoldre un problema estructural del text: els conflictes entre els personatges són superficials i absolutament poc interessants, i el personatge de la jove secretària està escrit des d’una òptica tan irremeiablement masclista que valdria més que l’haguessin retallat. El gran mèrit se l’enduen Gonzalo de Castro, Pedro Mari Sánchez, José Bustos i Carmen Barrantes, els intèrprets que, amb solvència, ens acompanyen a descobrir aquesta (malgrat el prim guió) interessant història basada en fets reals.
