Al començament veiem tots els actors palplantats a escena i absolutament muts; el piano i el seu intèrpret en una plataforma que està situada a sobre d’uns rails de tren; és l’únic que emet sons, amb la gola i teclejant a sobre les cordes acústiques del piano. Una escena llaaaaarga d’uns 10 minuts que provoca una certa inquietud i angoixa en bona part dels espectadors.
Platonov està a punt de suïcidar-se i el veiem passejar-se molt lentament amb una escopeta a la mà. El que segueix és un retorn delirant als darrers dies de la vida de Platonov, un viatge a través dels esdeveniments que han precedit la seva mort. Platonov erra entre els altres personatges com si aquests fossin uns records llunyans, uns fantasmes…. tots estan immòbils i de cara als espectadors; Platonov sembla que vol fer una última visita a les persones que ha estimat. D’un en un, tots ells tornen a la vida per fer sentir la seva veu per última vegada. Per ser estimats per última vegada. Per ser colpits per última vegada.
Particularment a nosaltres, ens costa força veure una representació on tots els personatges resten immòbils i les seves expressions són dirigides directament als espectadors; preferim una representació més realista, on els actors es mouen, interactuen i es miren entre ells.
Malgrat això, hem de reconèixer que en aquest cas, PLATONOV el vàrem gaudir de valent i segurament per estar ben situats en les primeres files de la Sala Fabià Puigserver; ens van agradar molt totes les interpretacions (destacant de forma evident la de Bert Luppes), perquè tots ells tenen la capacitat de transmetre amb la seva gestualitat allò que volen expressar. No sabem pas l’efecte que podria provocar veure la representació en localitats allunyades de l’espai escènic on no es poden apreciar massa les expressions dels actors.
El tàndem de Koen Haagdorens (dramatúrgia) i Luk Perceval (adaptació i posada en escena), crec que han aconseguit portar-nos un dels espectacles més memorables d’aquest Grec2016, perquè és essència de pur teatre, en el que, malgrat la immobilitat de gairebé tots els actors, han sabut transportar directament al públic i fer-los viure sensacions molt humanes que traspuen d’aquest text, com són la solitud, la malenconia, els silencis, l’angoixa, la passió, la còlera, la desesperació, el desig, o fins i tot l’humor.
Podeu veure la crònica sencera clicant AQUÍ