Bàrbara Mestanza és una figura escènica que està demanant a crits que escoltem allò que té a dir. I s’ho mereix. Actriu, dramaturga, directora, creadora amb The Mamzelles, amb col·laboradors, en solitari, amb veu pròpia, alta i clara (La mujer más fea del mundo) que, a mi i fins ara, m’arriba. Aquí tracta quelcom tan imponent com la veritat i la identitat. Serem allò que expliquin de nosaltres quan ja no hi siguem? Sota quines icones, estereotips i referents hem crescut i ens hem/han modelat el nostre jo? Eren reals? Quina part de la nostra identitat es basa en mentides?
Mestanza indaga en la història d’una “princesa”, una dona real que ni tan sols es deia Pocahontas. Una vida dura, on va ser captiva, exhibida, sotmesa i objecte del desig quan era només una nena; vaja, res a veure amb la imatge Disney.
I com és possible que a partir d’aquí s’hagi creat una imatge romàntica d’una vida de només 21 anys i amb més tristor que altra cosa? Per què es tergiversa la vida d’una dóna sense veu per transformar-la en una princesa?
Amb projeccions, música i alguna provocació, Bàrbara es llença a un monòleg honest, cru, amb estones, perdoneu el tòpic, per riure i també per encongir-nos el cor. Però no és només explicar una història verdadera sinó també reflexionar sobre la nostra identitat i veritat individual, començant per la d’ella.
Sí, hi ha perspectiva de gènere, intel·ligent, constant i present a les seves obres, però amb una virtut enorme: no exclou els homes sinó que ens convida a escoltar, sentir, reflexionar i compartir. Ens inclou en el seu retrat del buit existencial, de l’abús, de la opressió i ens veiem sinó reflectits sí, crec, que captem coses que se’ns escapaven.
Bàrbara, com sempre, projecta energia a cabassos, honestedat i ens mira als ulls mentre dispara com una metralladora veritats que ens esclaten a la cara i al mateix temps, ens fa somriure tant com vol. I és que hi ha molt humor, i dominant els registres, baixa el to i tot és poesia, delicadesa i transparència en la seva humanitat.
El menys millor: el fracàs col·lectiu en l’emocional experiment final proposat.
El millor: No busca alliçonar (gràcies!) en la seva denúncia o reflexions, les pots fer teves al 100%, o només una part, pots reflexionar perquè allò que explica t’afecta sent tan diferents les vostres vides i circumstàncies.